"La vida termina y al mismo tiempo sigue. No en el cielo o en las islas de los Bienaventurados, sino en las consecuencias de nuestras acciones." Theodor Kallifatides (1)
Cadascú té les motivacions que té per fer el que fa. I d'entrada potser pot semblar estrany que sigui precisament jo, una persona gens creient, qui tingui interès en què quedin aquests apunts sobre la vida de la Rosa, una monja.
De la vida de la Rosa m'atrau el seu esperit aventurer, un esperit curiós i valent que la va dur a llocs remots, aïllats, de difícil accés, sense cap comoditat, en contacte amb persones amb vides molt diferents de les nostres.
I, d'una altra banda, de la Rosa sempre he admirat i valorat el seu compromís social.
Alhora, a causa de la meva falta de religiositat, m'he sentit sempre molt allunyat d'aquella part seva que havia determinat la seva opció de vida: el seu afany missioner, la seva voluntat de dur "la bona nova" a aquells que no la coneixien.
M'he anat fent gran, i m'imagino que gràcies a l'edat, al pas dels anys, he anat canviant de manera de pensar. I ara penso que si per a una persona la seva religiositat (i la seva voluntat d'apostolat), és "la condició prèvia" que fa possible el seu treball social, benvingut sigui el seu punt de partida, la seva motivació inicial. Perquè al món, de compromís i treball social en falta molt i, per tant, la manera com hi arribi cadascú és secundària (i la realitat és que moltes persones hi arriben, precisament, "gràcies" a la seva vocació religiosa).
Ho considero d'aquesta manera sobretot quan la part d'apostolat es fa de forma respectuosa: fonamentalment amb l'exemple, amb la pròpia manera de viure (i no amb sermons ni pressions). Pel que fa a aquest punt, crec que la Compañía Misionera de la Rosa és bastant així, o com a mínim m'agrada pensar-ho.
És a dir, i resumint: la vida de la Rosa a mi em sembla interessant a causa de la seva faceta aventurera, i alhora em sembla valuosa, admirable, pel seu compromís social. I és per aquests dos aspectes, que a mi m'atrau parlar d'ella.
Com que a més resulta que és tia meva, aquest component familiar és un motiu afegit per parlar-ne: com que la nostra família és molt extensa, penso que potser un dia, a un nebot o neboda (creient o no creient), o renebot o reneboda, o a qui sigui, potser li farà gràcia saber que va existir aquesta parenta, aquesta dona, que quan era jove es va fer monja, se'n va anar a països llunyans i va tenir una vida sens dubte "original".
Segona part
"Un samarità que anava de viatge arribà prop d'ell, el va veure i se'n va compadir; s'hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; acabat, el muntà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar." Lluc 10,33-34
Mentre em dedicava a recollir informació sobre la Rosa, pensava que sobre altres monges de la seva congregació segurament també se'n podrien fer ressenyes semblants. Perquè han tingut vides semblants. Per exemple, la germana María Jesús, la que més conec. En aquest sentit, m'agrada pensar que parlar de la Rosa és també parlar d'aquestes companyes seves, de les quals de moltes és probable que mai no n'escrigui res ningú.
A més, crec que el fet que sigui jo qui en parli, té també la seva importància. Perquè no és el mateix que "els teus" valorin allò que fas que, qui ho posi en relleu, siguin "els altres". Em refereixo al que ja he dit abans sobre la meva falta de fe.
A mi, dels Evangelis, el llibre que ha guiat la vida de la Rosa, hi ha aspectes que em són indiferents, altres que em semblen fins i tot rebutjables, i uns altres que em semblen del tot admirables. D'aquests últims, per sobre de tots, m'agrada la història del bon samarità.
De la vida de la Rosa (i de les altres monges de la seva congregació), és la vocació de servei, la fidelitat a l'exemple del bon samarità (ella sens dubte diria de Jesús), allò que valoro i que em sembla modèlic. Si no fos així, si aquest no fos un aspecte fonamental de la vida de la Rosa, gairebé segur que ara no estaria parlant d'ella.
Tercera part
"Para proporcionar á todos mis amados Vasallos, por cuantos medios son imaginables, las grandes utilidades que debe producir el fomento de la Agricultura, tuve á bien mandar examinar las varias proposiciones hechas para la introducción de Negros en las Islas de Cuba, Santo Domingo, Puerto Rico, y Provincia de Caracas, á fin de acudir á la estrecha necesidad con que se hayan de estos brazos." Carlos IV (2)
Un altre motiu personal per parlar de la Rosa està relacionat amb el seu primer destí a Colòmbia, la vereda de Callelarga, formada per descendents d'esclaus portats allí pels espanyols, perquè treballessin en l'extracció de l'or d'aquells rius i torrents. El tema de l'esclavitud, i en concret els segles del comerç transatlàntic d'esclaus gestionat pels països cristians europeus que hi van estar implicats, sempre m'ha atret de forma especial, com a mostra d'una de les etapes més vergonyoses i cruels de la història de la humanitat, i de la història d'una cristiandat en aquest cas gens cristiana.
Quan les monges van arribar per primer cop a Callelarga, van notar, tal com diu la María Jesús Tirado en el seu text, "un ressentiment anti blanc i antiespanyol". Cosa ben natural, atès el passat d'aquella gent. Per això, a mi, la vocació evangelitzadora de la Rosa no em diu res, perquè també va ser en un context evangelitzador i cristià que milions de persones africanes van ser capturades, transportades pitjor que mercaderies, venudes com animals de treball (les que no morien durant la travessa), i obligades a treballar la resta de la seva vida, en condicions extremes, elles i els seus descendents.
Per cert: la Rosa, fa anys, va fer un treball d'investigació important sobre els orígens dels poblats d'esclaus d'aquella zona creats pels amos espanyols esclavistes (avui, els descendents d'aquells esclaus, tal com explica també la María Jesús en el seu text, encara recorden els noms d'aquells amos, Castro, Caicedo, Romero...).
Quarta part
"Siempre he escrito sin saber demasiado por qué lo hago, movido un poco por el azar, por una serie de casualidades: las cosas me llegan como un pájaro que puede pasar por la ventana."
Julio Cortázar (3)
D'una persona se'n pot parlar de diferents maneres. Jo no volia (ni podia), escriure una hagiografia de la Rosa, perquè per escriure-la hauria d'haver tingut la visió que d'ella en té, per exemple, la seva amiga Concepció, que un dia em va dir: "Si hi ha sants, la Rosa és una santa".
De manera que he fet una altra cosa: demanar la relació de les etapes de la vida missionera de la Rosa a la germana María Jesús, demanar informació de la vida de la Rosa abans de fer-se monja a les seves amigues Concepció i Maria Àngels, i completar cada un dels dos textos amb alguna informació que ja tenia (amb la Rosa, durant anys ens vam escriure de tant en tant, i a més, de vegades també estava al cas de les cartes que s'enviaven amb la meva mare, cunyada seva).
A aquests dos relats, hi he afegit això que escric aquí. Perquè sense aquesta part, sense aquest afegit, a mi (com a promotor d'aquesta iniciativa), se m'haurien fet estranyes, les altres dues parts soles.
Cinquena part
Més amunt he parlat de la voluntat de deixar un record de la Rosa. Si més no durant un temps més, mentre no arribi "l'oblit absolut" que, més aviat o més tard, s'apodera de tot, de forma natural i inevitable.
Això em fa pensar amb el que m'explicava un dia la hermana María Jesús, quan em deia que, a la selva, a causa de la gran humitat (cada dia plovia), les fotos es deterioraven amb facilitat i, a poc a poc, n'anaven desapareixent les imatges. I llavors, entre elles, les monges, potser un dia una li deia a l'altra, ensenyant-li una foto familiar ja sense imatges: "Mira, he perdut la família!"
O com ho deia Héctor Abad Faciolince a "El olvido que seremos", el llibre sobre la vida del seu pare, Héctor Abad Gómez, el metge de Medellín que el 1987 va ser assassinat, perquè incomodava tothom, dretes i esquerres, a causa del seu compromís insubornable com a defensor dels drets humans. Diu el fill, a l'últim capítol del llibre:
"Todos estamos condenados al polvo y al olvido (...) Sobrevivimos por unos frágiles años, todavía, después de muertos, en la memoria de otros, pero también esa memoria personal, con cada instante que pasa, está siempre más cerca de desaparecer. Los libros son un simulacro de recuerdo, una prótesis para recordar, un intento desesperado por hacer un poco más perdurable lo que es irremediablemente finito." (4)
JMS
(1) 'Otra vida por vivir'. Galaxia Gutenberg, 2019
(2) Fragment de la "Real Cedula De Su Majestad Concediendo Libertad Para El Comercio De Negros", 1789. www.edu-dh.org/2/esclav/esclav-cedula-carlos4.html (2021)
(3) 'Clases de literatura. Berkeley, 1980'. Alfaguara, 2013
(4) Me'l va recomanar una amiga sense cap relació amb Colòmbia, i és un dels llibres més bonics dels que he llegit últimament. I a més m'ha agradat, és clar, perquè passa a Medellín, on ha viscut durant molts anys la Rosa.
